Un dia va
arribar a les càlides sorres d´un desert i s´hi va endinsar. Aviat,
s´adonà que les seves aigues es fonien amb la sorra i es va espantar.
Després de considerar diferents alternatives, no aconseguí trobar cap
solució. Inmers en els seus dubtes, escoltà una veu que li digué:
-El vent pot creuar el desert i també ho pot fer el riu.
-El vent pot volar i jo no - va respondre.
-Si t´hi
llençes amb violència com has fet fins ara, no aconseguiràs creuar el
desert- va dir la veu.- Has de deixar que el vent et porti al teu destí.
-Però com m´hi portarà ?
-Has de consentir ésser xuclat pel vent- afirmà la misteriosa veu.
Aquella idea
no era acceptada pel riu. No volia perdre la seva identitat i era massa
arriscat deixar-se endur per un vent desconegut.
-I si quan hagi perdut la meva forma, no puc recuperar-la de nou ?- es va angoixar.
-El vent dur a
terme la seva funció- respongué la veu. Eleva l´aigua, la transporta al
seu destí i la deixa caure en forma de pluja. LLavors, l´aigua torna al
riu.
-Però, no podria continuar essent sempre el que sóc ara?.
-En cap cas, pots continuar així de forma permanent. La teva essència cal que sigui transportada per a formar un nou riu.
El riu,
desconfiava de la veu; podia perdre-ho tot si li feia cas. Però una
veueta interior li deia que fos valent i que assumís el risc... LLavors,
en un autèntic acte de confiança, elevà els seus vapors i es va deixar
acollir pel vent, que el tralladà fins al cim d´una muntanya llunyana
per deixar-lo caure. A mesura que les gotes d´aigua queien i es tornaven
a reunir formant un riuet, el riu va sentir alguna cosa semblant a la
felicitat i al goig.
De sobte, ho va entendre tot.
- La meva essència és l´aigua, sigui en l´estat que sigui. Al tranformar-me, he pogut continuar ésser jo mateix.
Si no ho hagués fet, m´hagués perdut.
Estret i adaptat de " Aplícate un cuento "
